A l’espectacular plató de La Nit del Lloro, a tocar de la gespa del Camp Nou, vam parlar del característic pessimisme dels culers i de la visita de demà a l’Heliodoro Rodríguez López, un estadi que porta molt bons records al Barça. “El que millor se’n recorda és l’Auri”, va dir de broma l’Òscar quan la Cristina Salas ens va preguntar pels nostres records d’aquelles dues lligues guanyades a l’última jornada. I és que llavors, els nascuts el 1988, teníem tot just quatre anys.

El que més em va sorprendre, va ser la capacitat d’expressió dels companys de tertúlia. Acostumat a fer informació pura i dura per escrit, i per tant a sintetitzar els conceptes el màxim possible, vaig quedar impressionat per com l’Òscar i el “Nomde” eren capaços d’allargar cadascuna de les seves intervencions durant un o dos minuts. Com ells mateixos em van dir després, segurament els anys de ràdio hi ajuden molt.

Una molt bona experiència, que tot i els nervis del començament, se’m va acabar fent molt curta. Ser espectador d’aquesta mena de tertúlies no és una cosa que m’entusiasmi especialment. Al contrari, m’avorreixen força. Però participar-hi… ja és una altra cosa.