Senyores i senyors,

Com que de discursos no n’he fet mai (i no sé si en sabria) els explicaré un conte.

El conte va d’un escriptor que sempre parla molt de pressa i que per aquest motiu sovint s’entrebanca. Doncs a aquest escriptor, un dia li proposen de fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt, l’any que la cultura catalana n’és la convidada.

Abans d’acceptar l’encàrrec, l’escriptor en qüestió —català i, per tant, gat escaldat— dubta. Pensa: “I ara ¿què faig? ¿Accepto la invitació? ¿No l’accepto? ¿La declino amb alguna excusa amable? Si l’accepto, ¿què en pensarà la gent? Si no l’accepto, ¿què en pensarà també la gent?”

No sé com van les coses a d’altres països, però els asseguro que al meu la gent té tendència a pensar moltes coses, i a treure moltes conclusions. Si un dia expliques que, quan vas a cal sastre, l’home, mentre et pren les mides, pregunta: “¿Cap a quina banda carrega vostè?”, i tu contestes que carregues cap a la dreta (o que carregues cap a l’esquerra), la gent treu conclusions. Si vas a la fruiteria i demanes pomes treu conclusions. Si demanes taronges també en treu.

Facis una cosa o facis l’altra (carreguis cap a la dreta o cap a l’esquerra, compris pomes o taronges) la gent té un alt nivell de clarividència. La gent és molt perspicaç i sempre dedueix coses, fins i tot ciutats que no són a cap mapa. Si fas un pas endavant, malament per no haver-te quedat quiet. Si et quedes quiet, malament per no haver avançat.

Però passa que l’escriptor en qüestió creu que no ha de demanar perdó a ningú per sentir-se part de la cultura que aquell any han convidat a Frankfurt; de manera que decideix acceptar. És evident que no l’hi proposaran pas —fer el protocol·lari discurs inicial— l’any que la cultura convidada a la Fira de Frankfurt sigui la turca, la vietnamesa o la n’gndunga. Així, doncs, diu que sí, que el farà, i tot seguit s’asseu a una taula, agafa un bolígraf i una llibreta i comença a rumiar què hi ha de dir.

Una mica, se sent perplex. Al llarg dels temps, la bonança de la història no ha estat al costat de la literatura catalana. Les llengües i les literatures no haurien de rebre mai el càstig de les estratègies geopolítiques, però el reben ben fort. Per això el sorprèn que un muntatge com aquest —la Fira de Frankfurt, dedicada a la gran glòria de la indústria editorial— hagi decidit convidar una cultura amb una literatura desestructurada, repartida entre diversos Estats en cap dels quals és llengua realment oficial (encara que n’hi hagi un i mig que ho proclamin; sempre i quan aquesta proclamació no molesti els turistes, els esquiadors de pas o els repartidors de butà).

Per això té dubtes a propòsit de la invitació a Frankfurt. ¿De cop i volta el món s’ha tornat magnànim amb ells, quan n’hi ha tants que els volen perpètuament perifèrics? Recorda, a més, que, en un altre muntatge literari —més nòrdic i bastant més pompós—, ara fa poc més d’un segle (el 1904) el jurat del premi Nobel de literatura va premiar Frederic Mistral. Frederic Mistral no era català. Era occità. Però la referència serveix —no sols perquè alguns catalans i alguns occitans se senten a prop— sinó perquè el premi va molestar tant els puristes de la Nació-Estat (“Soyez propre, parlez français!”) que —mai més a la vida— cap literatura sense Estat ha tornat a tenir un premi Nobel.

A més de la sensació de perplexitat, el personatge del nostre conte té una sensació de justícia. Potser “justícia” no és la paraula exacta. Alguna cosa semblant. Tot i que —com s’ha dit— als catalans els avatars polítics ens han anat d’una manera que no convida a gaire alegries, la literatura catalana és, clarament, una de les pedres fundacionals de la cultura europea. Cap literatura sense Estat d’aquesta Europa (que ara diuen que construïm entre tots), no ha estat ni és tan sòlida, tan dúctil i tan continuada.

¿Ha d’explicar tot això, en el discurs? Potser podria començar dient que la potència inicial que va fer que la literatura catalana tingués lloc preferent a Europa durant l’Edat Mitjana neix de Ramon Llull (Raymundus Lullus, Raimundo Lulio, Raymond Llull, Raymond Lully: com els agradi més). Ramon Llull era filòsof, narrador i poeta. Era mallorquí, d’aquesta Mallorca avui esdevinguda un “bundesland” geriàtricoturístic alemany. Nascut molt abans que els ‘tour operators’, els avions de baix cost i la ‘balearització’ dictessin les normes de vida d’aquelles costes, centennis abans de l’arribada de Boris Becker i de Claudia Schiffer, en ple segle XIII Ramon Llull va estructurar una llengua travada i rigorosa, la mateixa llengua en la que, de manera vibrant i corrompuda, encara parlem i escrivim ara.

Però l’escriptor té altres dubtes. Ja que ha de parlar a Frankfurt, ¿ho hauria d’amanir amb detalls que poguessin interessar els germanoparlants? ¿Hauria d’esmentar l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria-Toscana, S’Arxiduc? ¿Hauria d’esmentar el senyor Damm i el senyor Moritz, fundadors d’algunes de les marques de cervesa que els catalans encara bevem ara? És evident que, si ho fes, li dirien frívol, i això encara l’impel·leix més a fer-ho. Ja posats, podria esmentar el senyor Otto Zutz, gran oftalmòleg —“diplomat a Espanya i Alemanya”— que ha acabat donant nom a una esplèndida discoteca de Barcelona i que, en vida, graduava la vista de molts barcelonins. D’alguns membres de la família del poeta Carles Riba, per exemple, segons es desprèn del que el seu nét —Pau Riba, també poeta i, a més, cantant— diu al text que acompanya el disc “Dioptria”.

Tampoc no sap si hauria de citar els més grans dels que han configurat el fil literari que ens du fins avui: Bernat Metge, JV Foix, Narcís Oller, Anselm Turmeda, Joan Brossa, Joanot Martorell, Llorenç Villalonga, Jordi de Sant Jordi, Jaume Roig, Josep Carner, Jacint Verdaguer, Isabel de Villena, Josep Maria de Sagarra, Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Joan Maragall, Eugeni d’Ors, Josep Pla, Joan Sales, Mercè Rodoreda…

¿O potser seria millor no citar-ne cap?

Citar tots aquests escriptors (la majoria desconeguts pel món literari que es belluga per Frankfurt) ¿no farà que els assistents a la cerimònia d’obertura de la Fira del Llibre s’avorreixin de sentir noms que els sonen poc? ¿No farà que mirin el rellotge i pensin: “Quin rotllo, aquest home!”? Per això, doncs, decideix que no dirà cap nom (tot i que, de fet, ja els hagi dit en el mateix procés de descriure els dubtes sobre si els ha de dir o no). A més, segons ha llegit, a la mateixa Fira del Llibre hi haurà instal·lada una exposició que parlarà d’això. Encara que —siguem sincers— ¿quantes de les persones que assisteixin a aquest acte inaugural visitaran després aquesta exposició amb un interès no merament protocol·lari? Siguem sincers i optimistes: ben poques. Tot i que es tracti d’una Fira del Llibre, i els escriptors més desconeguts haurien de ser els que més excitessin la set de lectura de les persones interessades a descobrir meravelles literàries, i no a seguir, simplement, el tam-tam comercial del que toca en cada moment.

Però, com més hi rumia, menys clar veu com hauria de ser el discurs. Ja que molta gent té del món una idea feta a partir de la geometria actual del poder políticocultural, potser podria explicar que, a Europa —esqueixat ja el llatí en llengües vulgars—, el primer tractat de Dret va ser el català “Consolat de Mar”, pel qual es van regir les relacions marítimes al Mediterrani. Potser podria afegir que alguns dels primers tractats europeus de medicina, dietètica, filosofia, cirurgia o gastronomia eren també escrits en llengua catalana.

Però, ¿tantes dades servirien gaire de res? ¿Què han dit altres escriptors en anteriors discursos inaugurals d’aquesta mateixa Fira? -L’escriptor busca aleshores alguns d’aquests discursos i els llegeix. En tots hi ha una gran exaltació de la cultura pròpia, i veu clar que, sempre, a qui no pertany a la cultura exaltada tots aquests discursos li sonen distants, com la remor de l’aigua que va riu avall sense que hi parem atenció.

Són discursos a l’estil d’aquell que, durant la dictadura franquista, va fer a Nova York, a les Nacions Unides, el violoncel·lista Casals. -Va ser un discurs que va emocionar els catalans amb la mateixa intensitat que va deixar indiferents la resta d’habitants del planeta: “I am a Catalan. Today, a province of Spain. But what has been Catalonia?…”:“Sóc català. Catalunya avui és una província d’Espanya, però ¿què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us explicaré per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides…”

També veu que altres escriptors que han fet discursos inicials a la Fira del Llibre hi intercalen poemes. Potser ell també ho faci. Podria, per exemple, llegir aquell travallengua que, un dia (en una fenomenal paròdia de discurs militar), va recitar el grandíssim Salvador Dalí, com si fos un poema excels:

“Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica
va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics.
Si la polla no hagués sigut xica, pica, pellarica, camatorta i becarica,
els sis polls no haguessin sigut xics, pics, pellarics, camatorts i becarics”.

De fet, si tot discurs és part d’un ritual i, com en tots els rituals, el que importa realment és la forma, el protocol, l’americana, la corbata (o l’absència de corbata), ¿importa gaire què s’hi diu exactament? ¿En una cerimònia religiosa feta en una llengua morta (una missa en llatí, per exemple), importa gaire que part dels fidels no entenguin el text? Encara més: ¿cal dir res en concret? Els polítics són grans malabaristes, i per això els seus discursos són exemplars: plens de paraules-comodins que, amb gran mestria —per quedar com a gent responsable—, apliquen en el moment just encara que, de fet, siguin fum i prou: lletres que formen síl·labes que formen paraules per cobrir l’expedient.

Aquest músic fenomenal que és Carles Santos va gravar fa anys una peça esplèndida que consisteix en una barreja de declaració d’amor i discurs de polític. És un text on les vacuïtats i les promeses han estat substituïdes per una repetició constant de la paraula “Sargantaneta”, adobada amb adjectius exaltats. (“Sargantaneta” és el nom de la seva barca de pesca.) ¿No seria, doncs, un text ple de paraules-comodins, de “sargantanetes”, el discurs ideal per un acte com el de la inauguració de la Fira del Llibre? Un text tan abstracte i tan buit que, sense canviar cap frase, es pogués utilitzar també per qualsevol altra mena d’acte: literari, esportiu, cinegètic o filatèlic. Que tant servís per presentar un nou llibre de poesia lírica com per inaugurar una línia ferroviària. Un discurs tan ambigu que fos tot ritme —ritme, ritme!—, però que en el fons no digués res: absolutament res.

Tot això és el que l’escriptor que sempre parla molt de pressa, que per aquest motiu de vegades s’entrebanca (i a qui un dia li proposen de fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt) dubta si ha de dir o no. Dubta també si —si ho diu— els que l’escolten hi pararan atenció. Dubta també si —si hi paren atenció— entendran què vol dir. Pensa també que, de fet, podria dir qualsevol altra cosa sense que en el fons canviés gaire res si, en tota la resta de detalls, compleix el cerimonial. La particularitat més important del qual cerimonial és, per cert, el temps. I això sí que ho té clar: quan arribi als minuts estipulats, mirarà el rellotge [mira el rellotge] i dirà:

—Res més. Moltes gràcies. Bona tarda.

Sensacional.

Bernardos és professor del Departament de Teoria Econòmica de la Universitat de Barcelona i del Departament d’Economia d’ESADE. Dirigeix el Màster d’Assessoria i Consultoria Immobiliària de la UB i també el títol propi en Estudis Immobiliaris i de la Construcció. És consultor del CIDOB i director de l’Informe Immobiliari de Forcadell, entre d’altres publicacions.

Com que no hi ha unanimitat a l’hora de denominar la situació d’aquesta manera, la primera pregunta és obligada: Existeix la “bombolla immobiliària” a Espanya?

Bé, la definició més extesa de bombolla immobiliaria és una situació què els preus han pujat excessivament, i això és el què ha passat. Però aquesta definició és més adient per a sobrevaloració. Bombolla és quan els preus pugen i després baixen, no una mica sinó molt, i arriben a un nivell similar al de partida. Algú pensa que el preu de l’habitatge tornarà al nivell del 98? O que baixarà un 50%, com al Japó? El més previsible és que això no passi a Espanya, per tant podem dir que hi ha una important sobrevaloració, que serà corregida, però no bombolla.

Segons la Sociedad de Tasación, entre 1998 i 2004 els preus van pujar un 120% en termes nominals, i un 79% en termes reals, és a dir, descomptant la inflació. Els dos últims anys, aquest creixement s’ha desaccelerat. Això era inevitable? Els preus ja no podien seguir pujant al mateix ritme?

Entre el 98 i el 2005 hi ha un període de boom immobiliari. En el 2005 ja es veu que la situació no és com abans, però tot i això el 2005 també és un any de boom immobiliari, l’últim any del boom immobiliari. L’any 2006 és l’any de començament de la recessió immobiliària. S’incrementen els preus, però les vendes baixen en molts llocs de manera força significativa, i l’aspecte definitiu per saber si hi ha boom o no són les vendes.

Per tant, és una tendència que continuarà a partir d’ara?

Si. Aquesta baixada de les vendes marca l’inici d’una recessió, que es confirmarà el 2007 i continuarà els propers anys. El que jo espero és que aquest any continuaran baixant les vendes, i també baixaran els preus.

Però hi ha la creença popular que els preus de l’habitatge no poden baixar, que en cas que la oferta superés la demanda, els preus seguirien pujant per sota de la inflació. Què en pensa, d’aquesta teoria?

Això és una tonteria. És una gran tonteria dita per gent amb interessos en el mercat immobiliari, i per gent no està adequadament formada en matèria econòmica. Tots els actius pugen i baixen, per què l’habitatge ha de ser diferent? A Londres, Nova York, Tokio, Suïssa… a tot arreu els preus els preus de l’habitatge han pujat i baixat. Per tant, el més normal és que Espanya no sigui una excepció.

Així doncs, si la oferta supera la demanda, inevitablement en els propers mesos veurem una baixada dels preus?

Si, si, si. Evident. Sobren més de 500.000 pisos… així que haurem d’anar cap a baixar preus. En els darrers temps, els promotors han construït una barbaritat d’habitatges, pràcticament es construeix la meitat que a Estats Units, quan la població espanyola és sis vegades inferior. Això determina que l’habitatge caurà. No tant pels tipus d’interès, ni pel possible increment de l’atur, sinó principalment perquè els promotors han generat un excés d’oferta impressionant. El sector morirà de èxit.

El que va passar la setmana passada, amb una caiguda espectacular de les accions d’Astroc i de moltes altres empreses del sector immobiliari, afectarà els preus dels pisos? O són processos independents?

Eonòmicament és independent una cosa de l’altra, però hi ha un efecte psicològic i la psicologia també és significativa i té un paper brutal en l’economia. Quan perds la confiança, deixes de comprar aquell bé o aquell actiu en què abans tenies confiança. Abans tenies confiança en l’habitatge i creies que mai podia baixar, ara te n’adones que alguna cosa estranya està passant. I si tenies la predisposició de comprar algun habitatge, aquestes notícies probablement et facin deixar-lo de comprar.

L’aparició de notícies als mitjans sobre la fi del boom immobiliari, reportatges com el 30 minuts… tenen una repercussió important en el mercat?

Sí. El 30 minuts sobre la bombolla immobiliària va tenir una repercussió molt important. El dia després es van trencar bastantes operacions immobiliàries. Tots els intermediaris t’expliquen que van perdre operacions el dia següent. Per tant, l’efecte mitjans de comunicació i l’efecte psicològic influeix.

Segons les estadístiques del Ministeri de l’Habitatge que s’han fet publiques aquesta setmana els preus dels pisos nous ja han començat a baixar en el primer trimestre de l’any. Quina previsió fa de l’evolució que tindran els preus en aquest 2007?

Hi haurà una baixada del 4% a Espanya, i d’un 6% a Barcelona. Els pisos nous a Barcelona ja han baixat un 3,88% aquest trimestre, que multiplicat per quatre és un 15,5% anual, una barbaritat.

Així doncs, no és un bon moment per comprar?

No, no, és un bon moment per vendre! Si jo avui tinc un pis comprat per inversió, com abans el vengui millor. Si vull viure en parella, em fa molta il·lusió i puc pagar el preu del pis que m’agrada… doncs te’l pots comprar perfectament perquè no compres per motius econòmics. Però per fer negoci, és un moment d’oblidar-te de l’habitatge com a negoci, perquè molt probablement el que tindràs no seran guanys sinó pèrdues. És el moment de sortir-ne.

I com a primer habitatge, el lloguer és clarament una millor opció en aquests moments?

I tant! A Barcelona tens uns habitatges de lloguer impressionants per 1.000 euros. Vius al costat del centre de la ciutat, a un pis de 120 metres quadrats… De compra, pagant 1.000 euros d’hipoteca, només tens el pis de la portera o un local comercial reconvertit en habitatge.

Segons l’acta del jurat, que va llegir el professor Santiago Tejedor, De la Quadra rebia el premi “per la seva excel·lent trajectòria en el camp del periodisme, la seva inestimable tasca educativa en la formació dels joves llatinoamericans i la seva magnífica aportació en la transmissió del coneixement de les civilitzacions d’Amèrica i d’Espanya”. Al començament de l’acte es va projectar un vídeo sobre la seva trajectòria, i tot seguit li van lliurar una placa i una reproducció d’un vaixell.

Les seves experiències a Iberoamèrica, en el marc de la Ruta Quetzal BBVA, van centrar gran part de la conferència, amb nombroses anècdotes dels seus diferents viatges. El guardonat va demanar que es respecti les altres civilitzacions, coneixent-les, i va defensar que “nosaltres no els hem de dir el que han de fer als seus països”. També va recordar la seva experiència com a corresponsal de guerra, assegurant que “en la guerra no pots ser objectiu, sempre t’emociones, per això ho vaig deixar”.

Parlant del premi Ítaca, De la Quadra va explicar que de nen la seva il·lusió era Ítaca, i va encoratjar els alumnes a llegir l’Odissea. També va voler comparar el periodisme amb el viatge d’Homer, assegurant que “el periodisme és un viatge buscant la veracitat”.

Preguntat per un alumne sobre el què és necessita per ser un bon periodista, va respondre que “vocació, i res més”, i va afegir que mai no s’ha de preguntar “quant guanyaré”, sinó “què he de fer”.

L’acte va estar amenitzat pel cor Aglepta, que va intervenir en diverses ocasions, i va començar amb anècdota, ja que el protagonista va decidir treure’s la corbata a dalt de l’escenari, perquè els dos companys de taula no en portaven.

Diego Semprún, de Nielsen/NetRatings, i Manuel Sala, d’OJD Interactiva, van coincidir en assenyalar que el futur de la medició d’audiències d’internet passa per un sistema mixt de panel i marcadors, en la taula rodona celebrada dijous passat a Vilanova en el marc de la 2a Setmana de Mitjans Digitals.

Semprún va explicar en què consisteixen els dos sistemes que ja utilitza Nielsen/NetRatings, el panel d’usuaris i els marcadors, i va assegurar que el futur passa per un sistema mixt de tots dos, “amb medició per a tots i justificació per als interessats“. Per la seva banda, Manuel Sala va exposar el projecte TAO, un projecte de futur que consistirà també en un sistema combinat de panel i marcadors.

A banda del cara a cara entre els dos clàssics rivals en la medició d’audiències, Eduard Voltas va presentar El Baròmetre de la Comunicació i la Cultura, un nou estudi impulsat per ESCACC que s’ha posat en marxa recentment i que analitzarà les audiències de tots els mitjans en els territoris de parla catalana.

Per últim, Joan Camp va presentar CATALEXA, un rànquing de les principals web en català basat en les dades dels usuaris amb la barra Alexa. Tot i que el mateix Camp va ser el primer en avisar que les dades d’Alexa són esbiaxades, Diego Semprún i Manuel Sala van fer front comú per atacar la nul·la fiabilitat d’aquest rànquing, que no té ni tan sols una validesa orientativa.

Ricardo Galli i Benjamí Villoslada, creadors del menéame, van ser els grans protagonistes del 4t Seminari Internacional de Periodisme Digital, celebrat a Vilanova la setmana passada. Els dos programadors van explicar la seva experiència en la posada en marxa d’aquest lloc web tan exitós, en el qual els mateixos usuaris envien les notícies i decideixen quines apareixen en portada.

La idea del menéame va sorgir de la “feinada” que suposava seguir totes les coses interessants que s’expliquen a molts blogs. Per a solucionar-ho, als seus creadors se’ls va ocórrer fer aquí una cosa com digg, que triomfava als Estats Units, i van portar-ho a la pràctica.

Els 2 conceptes clau del funcionament del menéame són els vots i el Karma. Els vots serveixen per a saber quines noticies passen a portada. Pesen més els vots dels usuaris que tenen més Karma, que és la xifra que reflecteix el seu grau de col·laboració amb la comunitat.

Ara, el perill pel menéame és morir d’èxit, i per evitar-ho necessiten finançament. Els dos creadors han rebutjat ofertes de compra milionàries, ja que volien poder seguir escoltant els visitants, i finalment han acceptat la inversió de l’empresari Martín Varsavsky, que ha adquirit un 10% del web.

Partal va explicar detalladament com funciona VilaWeb TV, el canal de televisió de VilaWeb. Dins la redacció del diari hi ha 2 persones que formen una àrea diferenciada de TV, i que s’encarreguen de tot el procés de producció dels clips.

Per la seva banda, Mike Hudack va exposar les línies mestres del seu projecte, blip.tv, que parteix de la idea que la gent es pugui subscriure a clips de vídeo igual que si fos un blog, i s’encarrega de facilitar al màxim tot el procés per als creadors.

Després de les dues presentacions es va obrir un debat molt enriquidor, en que Partal i Hudack van donar la seva opinió sobre la destrucció de l’actual model televisiu dominat per les grans corporacions, sobre el periodisme ciutadà, sobre el problema de les fake news (com el fals robatori de la cadira de Zapatero) i també sobre la viabilitat empresarial de projectes com els seus.

“No va ser el que m’esperava, però m’ho vaig passar bé”, explica la Laia, estudiant de primer de periodisme de la UAB. És el seu resum de la “Comunicació FM”, la Festa Major de la Facultat de Ciències de la Comunicació, que es va celebrar el 18 d’octubre per primera vegada.

Ella va arribar al Campus poc després de les 12, quan començava la Festa, però va marxar directament cap a la Facultat de Polítiques. Allà feien una xerrada els caps de llista d’Iniciativa a les eleccions al Parlament, Joan Saura i Jordi Miralles. “Van criticar molt l’anterior govern de Convergència i van parlar poc de les seves propostes de futur”, lamenta. Potser per això no va quedar-se fins al final: en començar el torn de preguntes va marxar de la sala.

A la Facultat de Ciències de la Comunicació es va trobar amb en Sem Pons, alumne de segon de Periodisme, amb qui havia quedat per dinar, i va començar a gaudir de la festa. Explica que va veure una estona el concert dels “Xiquets de Banyoles”, l’actuació de la colla castellera “ganàpies de la UAB”, les paradetes d’intercanvi de llibres i de venda de polseres i collarets, la barra… però no va participar en cap activitat. Això si, va col·laborar en el fons dels alumnes que marxen de viatge de final de curs. Després de dinar, al mateix bar de la Facultat, ja va marxar.

Explica que la Festa la va “decebre molt”. Després d’haver estat a la Festa Major de l’Autònoma l’any passat, n’esperava més. “Hi havia poca gent –afegeix- suposo que van anar marxant o els va atreure més la xerrada d’en Saura”. A més, també creu que la pluja va afectar la predisposició de la gent. Tot i això, s’ho va passar bé: “Vam beure i conèixer gent, i vaig tenir l’oportunitat d’aproximar-me més als companys de classe”.

De cara a la propera festa, li agradaria més participació. També canviaria la promoció: “Faria més propaganda”, explica. I proposa un lema: “Com més serem més riurem”. La jornada d’aquest 18 d’octubre la defineix amb 3 paraules: “esperada, amena i àcida”.

El professor Antonio Fontdevila va defendre la vigència de les teories de Darwin en l’acte d’inauguració del curs acadèmic de la UAB, que va tenir lloc el 22 de setembre a la sala d’actes del rectorat. Fontdevila va impartir la lliçó inaugural, titulada “Reconstruint Darwin”, que s’emmarca en la programació de l’any que la universitat dedica a l’evolució.

El catedràtic de Genètica va explicar que “l’evolució es basa en la variabilitat genètica i la selecció natural de les espècies“, recalcant que l’home “no ve del mico, però tenim un avantpassat comú“.

El rector de l’Autònoma, Lluís Ferrer, va presidir la inauguració del curs, i també hi va ser present el secretari general de la universitat, Rafael Grasa, que va ser l’encarregat de llegir la memòria del curs passat. Grasa va fer una presentació de les institucions i infrastructures universitàries i va repassar tot allò que s’ha fet a l’Autònoma en el curs 2005-06. En va voler destacar l’increment dels centres de recerca, així com el creixement dels programes i actuacions universitàries.

La nota informal la va posar l’actuació musical a càrrec d’Oli Silva “Mû” i Delario Tape, del grup Qbamba, que combina diverses tendències sobre una base de ritmes africans.